Rambla Catalunya 50, pral. 1a
08007 Barcelona
 

t...+34 93 4874042
f...+34 93 4875092
[email protected]

 
  Xavier Déu
Fer visible l'aire
06.05.04 - 05.06.04
     

De la impossibilitat, i del desig. L'home sempre ha vist la possibilitat de volar com una conquesta extraordinària. No tenim ales, però els descobriments científics i la tècnica han permès inventar múltiples pròtesis mecàniques per evitar aquesta frustració. Dels éssers alats n'hem extret simbiosis que ens han fet possible desfer les dificultats. Ben al contrari, alguns insectes -entre ells les papallones dels cucs de seda- han abandonat els costums més aeris en benefici d'una especialització biològica terrestre. Deixar de volar ha estat una necessitat de cara a la supervivència de l'espècie.

La suspensió, l'elevació ingràvida dels elements, és una dèria comú al fet de transformar els objectes en elements estètics: la metamorfosi. L'especialització i l'evolució zoològica semblen negar la fal·lera humana per girar de cap per avall els conceptes i els materials. L'ala, formada a l'interior informe de la crisàl·lide per un grumoll espès de cèl·lules, és una filigrana d'enginyeria que l'hèlice només és capaç d'insinuar. Ben lluny de la mímesi, l'hèlice fa possible el que no ho és, aconsegueix fer visible el vol només quan resta estàtica. L'art és un acte de prestidigitació més que no pas una respresentació de la natura. Per retornar a l'aire l'hèlice arrenca a córrer i esdevé transparent, com si fragmentada en un polsim microscòpic de les seves serradures en fes un vent alisi capaç d'escriure entre els núvols una llarga sextina, esfilagarçada. La pintura aèria de Xavier Déu és feta de polsims, fum, pigments... i cera. De l'ala a l'aire tot passant per uns materials que es posen en dansa suspesos a l'horitzó de l'ull. De l'aire a l'ala tornar a fer vent les masses compactes de les formes esmicolant els seus elements fins a la mínima expressió, que alhora n'és la màxima.

La simplicitat de la transparència potser ens fa pensar que la millor de les solucions era la d'Ícar. No pas adoptar pròtesis de vent sinó escuplir el propi cos per fer-ne una nova genètica. A base de ceres. I d'aire calent. Per això se'ns proposa que aprenguem dels apicultors a emprar els seus manxadors de fums per endormiscar amb l'esforç d'una fumada la pintura tota. Quan biologia i estètica agermanin els seus camins investigarem les possibilitats per fer ingerts a la pell d'ales de papallona tropical, negres com per poder negar tanta ploma dels serafins. Només aleshores podrem volar sense necessitat d'aixecar els peus de terra.

+info

curriculum

 

De la imposibilidad. Y del deseo. El hombre siempre ha visto la posibilidad de volar como una conquista extraordinaria. No tenemos alas, pero descubrimientos científicos y técnicas han permitido inventar múltiples prótesis mecánicas para evitar esta frustración. De los seres alados hemos extraído simbiosis que nos han hecho posibles superar las dificultades. Al contrario, algunos insectos -entre ellos las mariposas de los gusanos de seda- han abandonado las costumbres más aéreas en beneficio de una especialización biológica terrestre. Dejar de volar ha sido una necesidad para lograr la supervivencia de la especie.

La suspensión, la elevación ingrávida de los elementos es una obsesión común al hecho de transformar los objetos en elementos estéticos: la metamorfosis. La especialización y la evolución zoológica parecen negar la manía humana de manipular los conceptos y materiales. El ala, formada en el interior informe de la crisálide por un grumo espeso de células, es una filigrana de ingeniería que la hélice sólo es capaz de insinuar. Lejos de la mimesis, la hélice posibilita lo que no es, consigue hacer visible el vuelo sólo cuando está estática. El arte es un acto de prestidigitación más que una representación de la naturaleza. Para volver al aire, la hélice empieza a correr y se vuelve transparente como si fragmentada en un polvo microscópico se transformara en un viento alisio capaz de hilvanar entre las nubes una larga sextina. La pintura aérea de Xavier Déu se compone de polvo, humo, pigmentos... y cera. Del ala al aire pasando por unos materiales que quedan suspendidos en la horizontal del ojo. Del aire al ala, hacer viento las masas compactas de las formas, fragmentando sus elementos hasta la mínima expresión. Que a su vez es la máxima.

La simplicidad de la transparencia tal vez nos hace pensar que la mejor solución era la de Ícaro: no la de adoptar prótesis de viento sino el esculpir el propio cuerpo para hacer una nueva genética. A base de ceras. Y de aire caliente. Por eso se nos propone que aprendamos de los apicultores a usar los ahumadores para adormecer la pintura toda. Cuando biología y estética unan sus caminos investigaremos las posibilidades de hacer injertos en la piel de alas de mariposa tropical, negras para poder negar las plumas de tantos serafines. Sólo entonces, podremos volar sin tener la necesidad de levantar los pies del suelo.

+info

curriculum

 
Centres de producció d'aire III, 2004
89x130 cm.
Tecnologia, 2004
videoinstal·lació
Fragment de la instal·lació Fer visible l'aire
Sensació ampliada (caçapapallones), 2004
210 x 120 cm.